Només per bombers? Gènesi del projecte

Com expliquem a la definició del terme cohousing que trobaràs en aquesta mateixa web, les comunitats d’habitatge intencionals poden ser molt diverses, en funció de les persones que li donen vida, el seu tipus constructiu, localització, etc. En el nostre cas particular, la idea de planejar una cooperativa d’habitatge va sorgir a l’entorn laboral dels bombers. Concretament al parc de Montjuïc dels bombers de Barcelona. És fàcil establir un paral·lelisme entre la vida que fem els bombers, quan estem de servei al parc, amb la que tenen els habitants d’una comunitat de cohousing qualsevol. Convivim 24 hores en un entorn amb múltiples estàncies i serveis comuns amb altres companys de feina, però també podem trobar privacitat a les habitacions habilitades per descansar, estudiar, etc.

 

Cohousing Bombers sorgeix en un àmbit concret, però no excloent. Per tant, tot i que les famílies dels companys bombers tenen prioritat, les portes no estan tancades per ningú.

 

Gènesi del projecte

Una idea amb tacte de fusta

Al gener de 2016, passades les festes de Nadal, tres companys del torn D vam pensar que seria bonic construir unes bicicletes de fusta pels nostres fills. Les podríem haver comprat i de fet hauríem estalviat diners, però la il·lusió de veure als nens jugar amb quelcom personal i únic fet amb les nostres pròpies mans, no tenia preu.

Ho fèiem els dies de guàrdia al parc, aprofitant estones lliures entre les emergències i les responsabilitats habituals de la nostra jornada laboral. Utilitzàvem el banc d’eines del magatzem i les nostres pròpies eines, habilitats i material, que cadascú aportava de forma desinteressada. El procés es va allargar més de l’esperat, doncs havíem subestimat força la feina que comportava una tasca aparentment tan senzilla com “tallar quatre fustes i posar-li rodes”, però finalment la cosa va rutllar i els nens ja gaudeixen dels nostres enginys de fusta amb rodes. D’aquella experiència recent, em va quedar gravada la impressió de que una cosa tan entranyable, s’havia de replicar d’alguna manera. Romanticisme? Segur que sí, però romanticisme amb aplicacions pràctiques inqüestionables. Unir esforços i compartir experiències amb aquells que aprecies són conceptes tan antics com la pròpia humanitat.

 

Descobrint el concepte de cohousing

La idea d’aplicar, fora de l’ambient laboral, les bondats de les instal·lacions d’un parc de bombers i el potencial humà de les persones que li donen vida em voltava pel cap de forma persistent. Un matí, estant de guàrdia, li vaig comentar a un company que seria interessant adquirir una porció de terreny prou gran com per encabir dos o tres cases i compartir un taller de bricolatge i una piscina entre nosaltres. Em va mirar encuriosit i vam xerrar una estona sobre el tema, però la cosa no va anar més enllà.

Passaven les setmanes i la idea no em marxava del cap. No només això, sinó que cada vegada li veia més possibilitats. I si en comptes de tres, fóssim déu? I si a més del taller i la piscina, compartíssim un hortet, una sala d’audiovisuals i una zona per a que els nens juguessin? A més podríem compartir el cotxe per anar a treballar al parc. Podríem tornar-nos per dur els nens a escola… Tot tenia tant sentit al meu cap, que no podia deixar de donar-li tombs. Un dia li vaig explicar a la meva parella i li va encantar el concepte. A més, feia temps que volíem marxar de la ciutat.

 

Unir esforços i despeses amb companys amb els que tinc bona relació, ens permetria gaudir a tots d’un estil de vida molt més enriquidor que si ens mudéssim a una casa unifamiliar típica.

Dos més dos sumen cinc

A mitjans de 2017, vaig veure un reportatge per internet que em va deixar amb la boca oberta. Es tractava d’un episodi, emès al juliol de 2015, del programa Retrats de TV3, on entrevistaven als residents d’una comunitat de veïns molt especial: Cal Cases

Com!? Que això que em voltava pel cap ja ho havia fet algú?

Docs clar, tenia lògica, no seria pas jo l’únic boig al món amb una idea tan encisadora. Cal Cases va més enllà del projecte que ens ocupa; comparteixen quelcom més que un espai vital, doncs han ideat un sistema econòmic propi i unes normes de convivència molt elaborades. No obstant el seu model té un paral·lelisme evident amb el cohousing, combinat amb el concepte d’eco-vila.

A partir de llavors vaig remenar compulsivament la xarxa i vaig devorar articles, vídeos, entrevistes i tot el que podia sobre cohousing, els seus orígens escandinaus i els tímids però valuosos intents que s’han fet fins avui per importar aquesta filosofia a les nostres contrades.

Descobrir que, amb la unió d’esforços, dos més dos sumen cinc i que la meva idea no tenia res d’original, em va motivar a donar-li forma a un projecte que, afortunadament, ja no em pertany només a mi.

I tu, en vols formar part?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *