On?

“Ei m’agrada molt la idea! I on dius que ho fareu això?”

No puc comptar les vegades que he sentit aquesta expressió en els darrers mesos. Tot i no haver llençat la proposta oficialment, molts companys del parc de Montjuïc s’han assabentat del projecte i m’han expressat aquest dubte. La resposta és complexa i suposa el primer gran repte que hem de superar per poder continuar el nostre camí.

No és fàcil trobar un terreny que reuneixi totes les condicions necessàries per executar una obra com la que farem. Ha de tenir una gran extensió i amb una orografia i distribució adequada, sense carrers ni equipaments que el divideixin, estar ben comunicat amb la ciutat de Barcelona, ha de tenir un entorn natural ric, però alhora disposar de serveis bàsics, com llar d’infants, escola, comerços i centre mèdic i el que acaba sent més important: que sigui viable econòmicament. Quant més proper a la gran ciutat, més car. Nosaltres busquem l’equilibri entre la proximitat i la qualitat ambiental.

Si a tots aquests paràmetres afegim les preferències personals i el temps d’arribada a tots els districtes de Barcelona, el filtre augmenta exponencialment i les possibilitats reals cauen en picat.

Tot i que la idea es va començar a germinar al 2016, no va ser fins mitjans de 2017 que vam iniciar la recerca de terrenys. Després de moltes consultes, viatges i reflexions, vàrem decidir acotar la ubicació de l’avantprojecte a la zona compresa dins de l’eix perpendicular que dividiria la ciutat en dos, prenent com a referència la costa de Barcelona. Estem parlant del Vallés Occidental, als voltants de Terrassa.


Nota d’edició: Tal com veureu a l’actualització d’aquesta entrada, en aquest moment treballem en dos projectes paral·lels: Vallès Occidental (Urbanització Can Santeugini) i Vallès Oriental (Urbanització Mirador del Montseny).


Si partim de Viladecavalls com a zona de referència, s’observa que tots els parcs de bombers de la ciutat es troben entre 25 i 35 minuts en cotxe. Aquest aspecte és important, doncs incrementa el nombre de companys que trobarà atractiva la proposta. A més facilita arribar en poc temps a qualsevol indret de la zona metropolitana de Barcelona, interessant per les parelles treballadores, doncs són clau per assolir el nostre objectiu.


Viladecavalls està a la mateixa distància de la Costa Brava que de la Costa Daurada. Es situa als peus de la Serra de Collcardús i tocant a Montserrat, amb un entorn natural fantàstic. Gaudeix de molts serveis i en només 10 minuts s’arriba al centre de Terrassa.

En definitiva, és una zona estratègica per les nostres pretensions i centrarem en aquest indret tots els esforços per aconseguir que la gran llar que hem imaginat es materialitzi.

Tot i fixar el nostre rumb en aquesta direcció, que el nostre viatge és llarg i hem de partir aviat, deixem la porta entreoberta, doncs mai sabem el que ens depara el destí o si arribarà, d’algú que coneix algú altre, una oportunitat immillorable en qualsevol altre indret del territori.

Estarem atents!


Desembre de 2018: Actualització important.

Gairebé com si d’una premonició es tractés, ara fa un any escrivíem en aquesta mateixa entrada que calia estar atents als capricis del destí. El temps i la tenacitat han volgut que aquella figura retòrica adoptés un significat pràctic. L’estiu de 2018 el projecte semblava estancat. L’Ajuntament de Castellbisbal ja ens havia rebut en diverses ocasions i semblava que el caràcter del nostre projecte cooperatiu a la Masia de Can Santeugini els agradava força. Tot així, passaven les setmanes i els mesos i ningú del consistori es pronunciava al respecte.

Un dia del passat agost em va trucar al mòbil un company del parc de Montjuïc:

“Escolta nen sóc el Tato, aquella idea que em vas explicar fa temps de les cases amb espais compartits i tal… escolta que m’ho has d’explicar perquè vull fer això al Montseny. Vaig molt calent i m’he tornat boig amb aquesta història.”

Els qui coneixeu al Tato Cuevas ja sabeu que es mou com un hàmster en una roda. Doncs parla igual. El cas és que ens vam entendre i als quatre dies ja estàvem els dos com bojos cremant els telèfons, regirant els portals immobiliaris i fent viatges per tot el Vallès Oriental, visitant Ajuntaments i donant feina i mals de cap als nostres arquitectes col·laboradors de Cohousing_Lab.

La cosa no estava gens fàcil. Com ja comentava fa un temps en aquesta entrada sobre la recerca dels terrenys, és realment molt complicat trobar un terreny apte per desenvolupar la nostra idea sense haver de vendre els òrgans interns més valuosos al mercat negre. No obstant, la casualitat i la fortuna van voler que tornéssim a girar l’esguard enrere i em vaig retrobar amb el petit poble de Cànoves i Samalús. El Tato, en una de les seves escapades matinals en bicicleta, va trobar una oferta molt interessant…


Als pocs dies d’aquesta troballa a Cànoves i Samalús, ja entrat el novembre, l’Ajuntament de Castellbisbal ens cita per comunicar-nos alguna cosa… Vam assistir a la reunió amb una certa desesperança però, per la nostra sorpresa, les arquitectes de la corporació es van excusar per la manca de notícies argumentant un gran volum de feina puntual i ens van fer saber que el consistori recolzaria el nostre projecte a la Masia de Can Santeugini. Només calia presentar un projecte més detallat (fins aquell moment només havíem presentat planells simples amb breus descripcions). Si tot anava bé, l’Ajuntament es personaria a Urbanisme de la Generalitat per defensar el nostre projecte cooperatiu.

Ves per on! quan tot semblava perdut, ens trobem de cop al davant de dos propostes apassionants: Vallès Occidental (Masia de Can Santeugini, a Castellbisbal) i Vallès Oriental (Urbanització Mirador del Montseny, a Cànoves i Samalús).


*La foto que encapçala l’entrada mostra les vistes de Montserrat des del Turó del Ros, a la Serra de Collcardús.
*La il·lustració del submarí és obra de Walter Plitt Quintin i representa la nau Albatros, concebuda per Jules Verne a la novel·la “Robur el conquistador”.
*Al peu, la SCOTT del Tato observa el seu entorn natural, al parc del Montseny.

2 comentaris a “On?

  1. En muchas ocasiones los cálculos excesivos no salen como esperamos. Las cosas a veces surgen de manera inesperada y por caminos que no imaginamos. Solo hay que tener un buen proyecto y estar receptivo.

    • En realidad se trata del emplazamiento para el anteproyecto, no quiere decir que sea el lugar definitivo. Hay que acotar, concretar y tomar decisiones para que la idea no se diluya en el tiempo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *